Treballem amb clients que volen millorar els seus sistemes, els seus processos, la manera com funcionen. No tots els projectes van exactament com s'havien plantejat. I la majoria d'ells ho saben.

El que diferencia els bons projectes dels mediocres no és que no hi hagi errors. És com es gestionen.

Hi ha un tipus d'error que costa especialment de reconèixer: el diagnòstic equivocat. Quan el problema que pensaves resoldre no era el problema real. Quan l'automatització que havies dissenyat resolia un símptoma però deixava intacta la causa.

En el nostre cas, ens ha passat. Hem entrat convençuts d'una cosa i hem sortit entenent una altra. I cada vegada que ha passat, el projecte ha acabat millor del que hauria sigut si haguéssim anat directes a executar sense qüestionar.

Perquè l'error de diagnòstic, quan s'agafa a temps, és el que obre la porta a la solució correcta.

La pregunta que ens fem internament cada vegada que detectem una desviació és: «Ens equivocàvem en el diagnòstic, o en l'execució?» No és el mateix. El primer vol dir que el context era diferent del que semblava. El segon vol dir que el pla estava bé però la implementació va fallar.

Compartir l'error amb el client és incòmode. I necessari. Perquè la confiança no s'edifica en els moments en que tot va bé. S'edifica en els moments en que alguna cosa falla i l'altra persona et veu gestionar-ho amb honestedat.

L'error que et fa millor no és el que amagues. És el que, en un moment de maduresa, decideixes convertir en aprenentatge compartit.

→ Quan el client no sap el que vol fins que ho veu · Per què no treballem per a tothom · Quan és massa aviat per automatitzar